Educar en cultura visual, apropar coneixements, eines i estratègies a infants i joves per a relacionar-se amb les imatges de forma activa, crítica i resistent suposa reptes constants. I és així perquè vivim immerses en un món visual del qual no en sabem descodificar les normes. Una d’aquestes normes, o codi, tant estès que es fa gairebé difícil d’identificar, és el de l’hegemonia de la narrativa. La major part del que veiem, i sobretot del que té més èxit i difusió, ha de tenir una línia narrativa “clara” que puguem seguir, uns girs de guió inesperats per “enganxar-nos”, una història que ho faci atractiu, i sorpreses que ens facin tenir ganes de continuar. Hem col·locat l’espòiler en un altar de veneració absoluta, com si saber el que et trobaràs impliqués destruir el plaer d’anar-hi.
Al nou article d’El diari de l’Educació analitzem el concepte d’espòiler i el seu paper en les formes contemporànies de relació amb l’audiovisual.
