Per primera vegada en la història del nostre món, hi ha una retransmissió en directe d’un genocidi a partir de les gravacions difoses per les mateixes persones que el viuen. L’accés a mòbils amb càmeres i internet permet que els bombardejos, les morts, la desesperació, siguin difoses amb una immediatesa que demana urgència, que demana auxili, que demana acció. Però alhora en la recepció d’aquestes imatges sovint s’instal·la una sensació d’impotència i/o una incapacitat de comprendre aquestes imatges com a reals, o sigui, com a imatges que remeten a un esdeveniment que ha tingut lloc. Una visualització extrema de la violència bloqueja la capacitat de poder acceptar-la com a factible, com a quelcom que pot formar part de la vida.
Davant de la representació de l’atrocitat, es planteja la pregunta sobre què fer amb aquestes imatges. Compartir-les i amplificar la seva repercussió? Interrompre la seva difusió per no generar insensibilitat? Més enllà dels consums individuals als nostres mòbils, què podem fer amb aquestes imatges si, com diu Greta, aquestes haurien d’interpel·lar la nostra humanitat i la nostra responsabilitat social? Com podem articular una pedagogia antibel·licista en diàleg amb les imatges que ensenyen l’horror?
Al nou article d’El diari de l’Educació convidem a invocar visualitats que possibilitin continuar imaginant la vida.
